He vist i disfrutat l'entrevista que Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla l'any 76 dins la sèrie 'A fondo' de Televisió espanyola. Més enllà de comprovar que és ver tot allò que Pla va escriure d'ell mateix —la timidesa, la manca d'eloqüència, l'escassa fe en la humanitat—, i de constatar-ne l'humilitat i la lúcida sinceritat amb què Pla s'hi descriu, allò que realment copsa i admira —i que, potser paradoxalment, se fa evident veient-lo i escoltant-lo més que no llegint-lo— és que es tracta d'un home, d’una banda, profundament lliure; i de l’altra, desacomplexadament, naturalment, exclusivament català.

Mika comença l'escola dijous. La setmana passada, la mestra ens reuní per explicar-nos com aniria tot i donar-nos les instruccions pertinents. També ens va passar un petit qüestionari amb preguntes referents al caràcter, aficions i altres aspectes semblants dels nostres fills. Una de les qüestions incloses era la següent:

Quin aspecte li preocupa més de l'educació del seu fill/a?

Què dimonis, vaig pensar. Per què pregunten. I vaig contestar:

Que pares exorbitats, juntament amb professors desmotivats, en escoles imprudentment infradotades, d'idearis romànticament disfuncionals, en un marasme de lleis frívolament enactades i derogades, acabin aixecant un mur de mediocritat que deixi, en una banda, el meu fill; i en l'altra, inexplorat, el saber humà i la joia d'acostar-s'hi.

Però Júlia no m'hi va deixar presentar-lo. Així que vaig escriure:

Que li peguin i no se torni

:-)

---

Ahir vaig sentir una bona definició de solitud —que ningú no pensi en tu.