Hi ha dies que, no en sé el motiu, aconseguesc llevar-me les ulleres del donar les coses per descomptat; aquests dies, que en són ben pocs, m'agraden i em meravellen, i em fan caut i alhora orgullós de pertànyer a una gran civilització, la que ha fet possible això mateix: que les ulleres de la cotidianeïtat no ens deixin veure com és d'anormal que el meu fill sigui ara mateix a escola, on uns estranys se'n cuiden i l'eduquen; que surti aigua de l'aixeta i que la pugui beure; que obri la gelera i que estigui plena; que si perd la feina o em pos malalt sàpiga que no em trobaré desemparat.

Es tan extraordinari, tot això, tan històricament excepcional, que podríem i deuríem pensar, o saber, que no és l'estat natural de les coses; que la veritat no està en l'ordre, sinó en el caos; no en l'abundància, sinó en la misèria; no en la pau, sinó en la guerra. Que, com diu la lletra petita, rendibilitats passades no garanteixen rendibilitats futures, i que, per tant, més ens val no badar i perdre-ho. I en comptes d'això, de sentir-nos orgullosos, ben conscients d'allò que hem fet, i sabedors de com ho hem fet i de com ho haurem de seguir fent perquè no se'ns vagi en orris, negligim el passat, ens avergonyim del present i renunciem, cada cop més, a reconèixer i assumir la responsabilitat dels actes propis; comprometem el futur, tot lastrant-lo amb els grans errors de la peresa, l'abús, la indolència i la pusil.lanimitat.