Patrimonio. Una historia verdadera ('Patrimony. A true story', 1991), d'en Philip Roth no és una novel.la extraordinària, però el seu caràcter biogràfic, amb una remarcable, obscena sinceritat (a l'estil d'Experiència, d'en Martin Amis, que és molt superior), i la intel·ligència clara del seu autor la fan interessant, i de vegades, estimable.
Camí de casa de son pare per comunicar-li la seva (de son pare) malaltia fatal, Philip agafa la sortida d'autopista equivocada —en una equivocació que no sap si atribuir enterament a la casualitat— i arriba al cementeri on hi ha enterrada sa mare:
Lo que demuestran los cementerios, al menos a las personas como yo, no es que los muertos estén presentes, sino que ya se han ido. Ellos se han ido y nosotros, por el momento, aquí estamos. Esto es fundamental y, por inaceptable que resulte, muy fácil de entender.
Analitzant el comportament de son pare l'endemà mateix de la mort de la seva dona, Philip observa que:
Fue el primitivismo de mi padre lo que más sorprendido me dejó. Allí solo, vaciando los cajones y los armarios de mi madre, parecía impulsado por un instinto que quizá pudiera considerarse natural en una fiera o en un salvaje, pero que iba en contra de todos o casi todos los ritos mortuorios que la sociedad ha ido creando para mitigar la sensación de pérdida en quienes sobreviven a la muerte de un ser querido. Y sin embargo, también había algo casi admirable en esta resolución despiadadamente realista de admitir, al instante, que ahora ya era un viejo que vivía solo y que las reliquias simbólicas en modo alguno podían sustituir a quien había sido su auténtica compañera durante cincuenta y cinco años. No me pareció que fuera por miedo al poder espectral que pudieran poseer las cosas de mi madre por lo que quería desembarazar de ellas su casa, sin dilación —enterrarlas ya—, sino más bien porque se negaba a eludir el más brutal de todos los hechos.
Ja mort Herman Roth, Philip té un somni, jo diria que profund:
El sueño me decía que —ya que no en mis libros ni en mi vida—, al menos en mis sueños yo seguiría siendo para siempre el hijo niño de mi padre, con la conciencia de un hijo niño, y que él seguiría vivo no sólo como padre mío, sino como PADRE, en permanente juicio de todas mis acciones.
Llegiré altres coses d'en Philip Roth. He sentit a dir que la seva millor novel·la és Portnoy's Complaint, 'El lamento de Portnoy'. No cal dir que agrairé qualsevol recomanació o comentari que, a través del botó de 'Comments', qualcú tengui l'amabilitat de fer.
Saturday, April 30, 2005
Thursday, April 28, 2005
Estic llegint (encara) les Confessions d'en Rousseau. Diu:
Els diners que es tenen són l'instrument de la llibertat; els que es persegueixen ho són de la servitud. Heus aquí per què estalvio i no desitjo res.
També diu, parlant d'un cosí amb el qual va passar bona part de l'infantesa, en un comentari que reproduesc perquè copsa una realitat singular i íntima que sé del cert que també trobaríem, si cercàvem, en qualque moment del nostre passat:
No ens hem tornat ni a escriure ni a veure mai més. Es una llàstima: era d'un caràcter essencialment bo: estàvem fets per a estimar-nos.
Els diners que es tenen són l'instrument de la llibertat; els que es persegueixen ho són de la servitud. Heus aquí per què estalvio i no desitjo res.
També diu, parlant d'un cosí amb el qual va passar bona part de l'infantesa, en un comentari que reproduesc perquè copsa una realitat singular i íntima que sé del cert que també trobaríem, si cercàvem, en qualque moment del nostre passat:
No ens hem tornat ni a escriure ni a veure mai més. Es una llàstima: era d'un caràcter essencialment bo: estàvem fets per a estimar-nos.
Saturday, April 23, 2005
About tramps, two stories.
It's not unusual here for homeless people in winter to take refuge and spend the night at one or another of the roomy, covered, weather-isolated sundry downtown cash dispensers. They get there and spread their rugs and blankets all over the place, making themselves at ease, frightening away with their mere presence any unsuspected bank client who happens to get there.
In my way back home from work I usually go past one of the tramps' favourites spots, that of La Caixa. I was in the point of hardly noticing them anymore when one evening I had to step back to check whether what my side vision had perceived was true or not... and to my amused commotion, I found out my senses hadn't betrayed me —there he was, the guy, comfortably lying over his cardboards, cushioned in blankets and reclined upon the wall, while having an obvious agreeable conversation... through his mobile phone!
One gets so used to the humble, low-headed, sometimes mutilated, politically correct beggar you invariably find at the gates or the stairs of every Catholic church in town that when you find one, as I did yesterday, who specifically asked for two euros, and when ignored retorted not loudly but perfectly audible, 'i si no que te fotin pes cul', cannot avoid feeling quite an appreciation for him...
It's not unusual here for homeless people in winter to take refuge and spend the night at one or another of the roomy, covered, weather-isolated sundry downtown cash dispensers. They get there and spread their rugs and blankets all over the place, making themselves at ease, frightening away with their mere presence any unsuspected bank client who happens to get there.
In my way back home from work I usually go past one of the tramps' favourites spots, that of La Caixa. I was in the point of hardly noticing them anymore when one evening I had to step back to check whether what my side vision had perceived was true or not... and to my amused commotion, I found out my senses hadn't betrayed me —there he was, the guy, comfortably lying over his cardboards, cushioned in blankets and reclined upon the wall, while having an obvious agreeable conversation... through his mobile phone!
One gets so used to the humble, low-headed, sometimes mutilated, politically correct beggar you invariably find at the gates or the stairs of every Catholic church in town that when you find one, as I did yesterday, who specifically asked for two euros, and when ignored retorted not loudly but perfectly audible, 'i si no que te fotin pes cul', cannot avoid feeling quite an appreciation for him...
Friday, April 22, 2005
Just for the sake of recording: Mika made today his first complex grammatical mistake --the typical one resulting from transposition of function between parts of the sentence. He was playing with a stick in the manner of a fishing rod when he spoke out he had just caught a big fish with the 'pesca de canyar'!
Next landmark will be when he'll first get socially embarrassed for future instances of that same mistake. Hope I'll be reporting it here as well.
Next landmark will be when he'll first get socially embarrassed for future instances of that same mistake. Hope I'll be reporting it here as well.
Wednesday, April 20, 2005
Subscribe to:
Posts (Atom)