Estic llegint (encara) les Confessions d'en Rousseau. Diu:

Els diners que es tenen són l'instrument de la llibertat; els que es persegueixen ho són de la servitud. Heus aquí per què estalvio i no desitjo res.

També diu, parlant d'un cosí amb el qual va passar bona part de l'infantesa, en un comentari que reproduesc perquè copsa una realitat singular i íntima que sé del cert que també trobaríem, si cercàvem, en qualque moment del nostre passat:

No ens hem tornat ni a escriure ni a veure mai més. Es una llàstima: era d'un caràcter essencialment bo: estàvem fets per a estimar-nos.