Rousseau exposa la seua gran màxima de moral. I ho fa convincement, perquè hi va arribar gràcies a, o per culpa de, son pare. La cosa va així:

Mon pare no solament era un home d'honor, era un home d'una probitat segura, i tenia una d'aquelles ànimes fortes que generen gran virtuts; a més, era bon pare, sobretot per a mi. M'estimava amb tendresa; però estimava també els seus plaers, i altres gustos havien refredat una mica l'afecte paternal, d'ençà que vivia lluny d'ell. A Nyon s'havia tornat a casar [...] Mon pare envellia i no tenia cap bé per a sostenir la seva vellesa. Teníem, mon germà i jo, alguns béns de ma mare, la renda dels quals va anar a parar a mon pare durant el nostre allunyament. [...] Aquesta és també la raó per la qual, tot i anar-lo a veure sovint, després de la meva fugida, vaig rebre d'ell sempre carícies de pare, però sense gaires esforços per retenir-me.

I continua per arribar a on volia:

Aquest comportament d'un pare, la tendresa i la virtut del qual he conegut molt bé, m'ha fet fer unes reflexions sobre mi mateix que han contribuït força a mantenir-me amb el cor sa. N'he tret aquesta gran màxima de moral, l'única potser d'ús pràctic, la d'evitar les situacions que posen els nostres deures en oposició als nostres interessos i que ens mostren el nostre bé en el mal d'altri [...]

Si. Em declar rousseaunià en aquest punt. De fet, sempre m'ha causat una certa confusió moral l'actitud d'aquells, per exemple, que després d'una tragèdia familiar (la mort d'un fill, posem por cas) s'hi dediquen amb cor i ànima a l'obtenció d'una indemnització milionària. La mateixa incomoditat que em produeix, també per exemple, sentir la coneguda cançó d'en Clapton, Tears in heaven.