Monday, May 02, 2005

Al final del llibre primer, tot fent referència al mestre gravador que, per mor del seu comportament tirànic, va desviar Rousseau de practicar la professió per sempre més, Jean-Jacques se lamenta, profundament, així:

Abans d'abandonar-me a la fatalitat del meu destí, permeteu-me que giri un moment els ulls sobre el que m'esperava de natural si hagués caigut a mans d'un mestre millor. No hi havia res més convenient per al meu humor, ni més adient per fer-me feliç que l'estat tranquil i gris d'un bon artesà, en certes classes, sobretot, tal com és a Ginebra la dels gravadors. Aquest estat, prou lucratiu per a donar-me una subsistència còmoda, i no el suficient per a fer una fortuna, hauria limitat la meva ambició per a la resta de la meva vida i, tot deixant-me un oci honest per a conrear gustos moderats, m'hauria fet restar a la meva esfera, sense donar-me mitjans per a sortir-ne. Amb una imaginació prou rica per adornar amb les seves quimeres tots els estats, prou potent per a transportar-me, per dir-ho així, al meu grat de l'un a l'altre, no m'importava gaire de debò en quin fos. No hi podia haver gaire distància entre el lloc on era i el primer castell a Espanya que no pogués saltar amb la imaginació. D'això se'n dedueix que l'estat que més em convenia era el més senzill, aquell que provocava menys maldecaps i menys cura, aquell que deixava l'esperit més lliure; i aquest era precisament el meu. Hauria passat al si de la meva religió, de la meva pàtria, de la meva família i dels meus amics una vida tranquil·la i dolça, la que convenia al meu caràcter, en la uniformitat d'una feina del meu gust i d'una societat d'acord amb el meu tarannà. Hauria estat un bon cristià, un bon ciutadà, un bon pare de família, un bon amic, un bon obrer, un bon home en tots els sentits. Hauria estimat la meva condició, l'hauria honorada potser, i després d'haver passat una vida obscura i senzilla, però igual i dolça, hauria mort possiblement al costat dels meus. Aviat oblidat, sens dubte, això no obstant, m'haurien plorat tant de temps com s'haurien recordat de mi.

En lloc d'això... Quin quadre he de presentar? Ah!, no anticipem les misèries de la meva vida; ja ocuparé a bastament els meus lectors amb aquest tema tan trist.


Això és commovedor, o almenys així ho sent jo, i em fa pensar en mi mateix, no pas perquè em vulgui comparar amb en Rousseau, és clar, sinó perquè vivint jo la vida modesta i ordenada, de felicitat casolana per la qual ell se'n delia, la inquietud, el petit desassossec, guaiten per la finestra oposada, la de l'excel·lència intel·lectual no aconseguida, la del reconeixement públic, la de l'estatus social que no he gosat perseguir...

3 comments:

Anonymous said...

Mirem la mateixa finestra, amb un sentiment o una sensació semblant. Allò a què ens crèiem cridats --potser amb fonament, justificadament, segons les nostres capacitats-- i que ara no podem sinó enyorar, sabent desenganyats, que no hi arribarem.

Allò, tanmateix, exigia un esforç que, almenys en el meu cas i servint-me de tota mena de justificacions i excuses, no he arribat a fer. El faré? Ja parlo des del pendent de baixada de l'edat.

Què deixaré, més que els ossos, al cementiri de què parles més avall?

(B., 3/05/05 - 13.33)

Anonymous said...

Comentari al marge de l'anterior (però escrit pel mateix comentarista).

La transcripció de la versió catalana, és literal?

Eduard Fabra said...

Sí que és literal. I les meues disculpes —hauria d'haver citat la font. La traducció és d'en Jaume Fuster i d'en Joan Casas, i correspon a l'edició ISBN 84-297-2296-3, Jean-Jacques Rousseau, Les confessions.